diumenge, 29 de novembre del 2009

Llegenda "L´Olla del Rei"

Per realitzar aquesta activitat el professor Francesc ens va demanar, que facin una recerca d'informació sobre llegendes del poble on vivim. Persomanment vaig aproparme a la biblioteca del meu poble Castelledelfels, i allà vaig buscar informació sobre aquesta llegenda que a continuació explico una mica resumida.

És d'un conte infantil de cinquanta-cinc pàguines on s'ilusntran imatges de la històtia de L'olla del Rei, explica com és la història de Castelldefles, i les seves festes tradicionals, on avui es poden veure com es celebrem.

Autors: Josep Solé i Ma. Josep Udina

Il·lustració: Francesc Rovira

Idioma: català

Conte històric que es basa en la llegenda històrica L'Olla del Rei, situada a Castelldefels en el segle XV.

El rei Joan II caça als terrenys d'aiguamolls que hi havia on ara hi ha l'Institut Les Marines i cau en un estany, des d'on veu un gran foc. És el foc que des d'una torre de guaita fa el drac Gar-i-Got, ja llavors establert a la zona, per foragitar els pirates. Una nena espavilada troba el rei, els veïns el treuen de l'olla i el traslladen al Castell, on es recupera amb les bones arts del mateix drac i d'alguns vilatans.


El quadern de Noah

Aquest és una part del llibre que vaig llegir a la asignatura de comunicació oral i escrita.
És del llibre el quadern de Noah.

Es van aturar al mig d'un petit llc que s'alimentava de les aigües del Brices Creek. No era gaire ample, potse tindria un cetenar de metre, i l'Allie es va quedar sorpresa davant el fet que uns moments abans resultava del tot invisible.
L'indret era molt espectaclar. Cignes de la tundra i oques del Canadà literament els rodejaven.
N'hi havia a milers. En alguns llocs, les aus flotaven tan a frec les unes a les altres, que amb prou feina es veia l´aigua.
Des de la distància, els esbarts de cignes quasi sembaven icebergs.

Vídeo Movie Marker.

Després del que m' havia costat fer el vídeo i penjar-lo en el bloc, he hagut de tornar-lo ha fer perquè ho he esborrat sense adonar-me.
En primer lloc vull explicar que és el Windows Movie Maker és un programa per a crear, editar i compartir els teus propis muntatges amb vídeo, imatges i so. És molt senzill d'usar, n'hi ha prou amb arrossegar els elements que vulguis, ja siguin vídeos, so o imatges i intercalar qualsevol dels efectes de transició que disposa i ja tens llest un espectacular muntatge. Però per al meu el Windows Movie Marker, no ho puc utilitzar ja que jo tinc un Mac i tinc un sistema operatiu diferent al Windows així que no és compatible. Per a realitzar el video he hagut d'anar a la opció "Movie 09"del meu Mac. Movie 09, és igual que Windons Movie Marker però amb altres funcions més complexes, no és tan fàcil d' utilitzar peró la qualitat que té en les transicions i en els muntatges de video és molt superior. Per realitzar aquest video, també he tingut que grabar la meva veu amb el programa "Audacity" i posar-li una música de fons.

Bé aquí podeu veure'l espero que us agradi, ho he fet bastant senzill, dintre de les meves possibilitats amb el nou programa.

El quadern de Noah.


Conte de Mariona "El flautista de Hamelín"

El divendres a la classe de seminari, la Mariona ens va explicar el conte del flautista de Hamelín.

Fa molt, molt de temps, a la próspera ciutat de Hamelín, va succeïr una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaits per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.

Ningú acabava de comprendre la causa d'aquesta invasió,i el que era encara pitjor, ningú sabia que fer per tal d'acabar amb aquesta plaga tant irritant.

Per més que pretenguessin exterminar-los o, al menys, foragitar-los, semblava que cada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era el nombre de ratolins que, dia rere dia, s'apoderaven dels carrers i les cases, tant que fins i tot els mateixos gats fugien espantats.

Davant la gravetat de la situació, els prohomes de la ciutat, que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: "Donarem cent monedes d'or a qui ens lliuri dels ratolins".

Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i desgarbat, a qui ningú havia vist mai abans, i els digué: "La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelín".

Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguien encantats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.

I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d'allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.

Per aquell lloc passava un riu cabdalós i, a l'intentar creuar-lo el riu per seguir el flautista, tots els ratolins van morir ofegats.

Els hamelinesos, al veure's per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats. Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tant contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel·lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.

Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als prohomes de la ciutat les cent monedes d'or promeses com a recompensa. Peró aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar : "Ves-te'n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d'or per tant poca cosa com per tocar la flauta?".

I dit això, els prohomes del Consell d'Hamelín li donaren l'esquena esclatant a riure.

Furiós per l'avarícia i l'ingratitud dels hamelinesos, el flautista, al igual que féu el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima melodia una i altra vegada, insistentment.

Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien, si no els nens de la ciutat, els quals, hipnotitzats per aquell so meravellós, anaven darrera de les passes de l'estrany músic.

Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera, sorda als precs i crits dels seus pares que, en va, entre plors de desesperació, intentaven impedir que seguissin al flautista.

Res aconseguiren i el flautista se'ls endugué lluny, ben lluny, tant lluny que ningú sabia on, i els nens, a l'igual que els ratolins, mai més tornaren.

A la ciutat, només hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de viandes, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.

I això fou el que succeí fa molts, molts anys, en aquesta deserta i buida ciutat d'Hamelín, on, per mès que busqueu, mai hi trobareu ni un ratolí ni un nen.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

Conte de la Noelia " els tres porquets"

A la classe de seminari, la Noelia va explicar el conte dels tres porquets.

Els tres porquets.

Hi havia una vegada…
... tres porquets que vivien tots junts al mig del bosc. Els tres eren germans: el més petit era el trapella de la família; el mitjà era el més juganer; i el gran era el més assenyat i treballador dels tres.
Un dia van decidir que viurien separats i que cada un es construiria una casa.
El porquet petit va decidir fer-se una casa de palla. “La palla pesa poc i és fàcil de manejar”, va pensar, “i així me’n podré anar a fer malifetes ben aviat”.
El porquet mitjà, que també volia anar ràpid per anar a jugar am son germà, va decidir fer-se la casa una mica més enllà però de fusta. “Tot i que la fusta és més pesada que la palla, jo sóc més fort que el meu germà petit i acabaré molt ràpid”, va pensar. I dit i fet, en ben poc temps ja s’havia fet la seva caseta i va marxar corrents a jugar.
El poquet gran va decidir que el més lògic era fer-se una casa de maons. Una mica més lluny d’on s’havia fet la casa el mitjà, va començar a apilar els maons i posar-hi ciment, mentre els seus dos germans jugaven allà a prop.

Però amagat darrera un arbre els estava espiant el llop que vivia per aquella contrada.

Quan cada porquet va anar cap a casa seva, ell va sortir del seu amagatall i va anar cap a la casa del més petit.
Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. El porquet va mirar pel forat i, en veure que era el llop va dir: “Fora llop … no t’obriré pas la porta”.
I el llop va dir … “Doncs si no m’obres la porta, bufaré… bufaré… i la casa tiraré!!!
Va començar a bufar i … la casa de palla va volar pels aires!
El porquet petit va fugir corrents i es va refugiar a casa del seu germà mitjà. Al cap d’una estona, el llop es va acostar a la casa de fusta.
Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. Els porquets van mirar pel forat i, en veure que era el llop van dir: “Fora llop … no t’obrirem pas la porta”.
Aleshores el llop va dir … “Doncs si no m’obriu la porta, bufaré… bufaré… i la casa tiraré!!!
Va començar a bufar i … la casa de fusta, tot i aguantar en un primer moment, va acabar cedint i les fustes van anar caient una a una!
Els dos porquets va sortir “cames ajudeu-me”, corrents, i es van anar a refugiar a casa del seu germà gran. No havia passat gaire temps que el llop es va acostar a la casa de maons.
Toc, Toc, Toc” va picar a la porta. Els 3 porquets van mirar pel forat i, en veure que era el llop van dir: “Fora llop … no t’obrirem pas la porta”.
I el llop va dir … “Doncs si no m’obres la porta, bufaré… bufaré… i la casa tiraré!!!
Va començar a bufar i … a bufar …i a bufar … però la casa no va caure pas. El llop va seguir bufant … i quan ja no podia més va entendre que era impossible tirar a terra una casa tan ben construïda amb maons i ciment.
Aleshores se li va ocórrer entrar per d’alt de la taulada, per on hi havia la xemeneia. Afortunadament, el porquet gran s’estava preparant el sopar abans que arribessin els seus dos germans, i havia col.locat una olla amb aigua a escalfar a la xemeneia. Quan el llop es va deixar anar xemeneia avall, va caure dins l’olla amb l’aigua bullent i es va escaldar tot.
Cansat, adolorit, escaldat i derrotat, el llop va marxar cap al bosc i mai més no va tornar a molestar als tres germans porquets que, feliços i contents, van decidir viure conjuntament a la casa de maons

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

Centre de Tecnologies Ituarte.

El dijous 17/11/09 van anar a la Fundació Joan XIII.

La directora del centre Carme Castelltar ens va fer una xerrada, on va parlar del barri del Bellvitge amb realció amb l´escola.
Aquesta escola tenia una piscina coberta on gran par del barri del Bellvitge va poder gaudir de les seves instalacions, però a arrell de la nova creació del pavelló Municipal amb na piscina coberta, es va decidir crear el Cente de Tecnologies Ituarte. Aquest centre neix de la mà de la Fundació Joan XXIII com un centre de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) que té com a objectiu mostrar les potencialitats de les tecnologies als ciutadans i a les organitzacions.

L´escola gira al voltant de quatre eixos principals:

La formació acadèmica
La formació personal.
La formació social.
La formació cristiana.

L´etapa d´Educaió Infaltil està dividaid en dues etapes:

Preescolar que dura dos anys p3- p4

Cicle inicial que dura dos anys p5-1r

Els principis bàsics de l´etapa l'Educació Infantil són:

Procurar que l'infant se senti estimat, respectat i escoltat: Els moments més importants pels nens són l'acolliment i el període d'adaptació per això s'esforçen per tal de que els nens no els hi sigui una situació difícil.

Respectar el nivell maduratiu de cada nen: atenent als diferents ritmes d'aprenentatge.

Despertar l'interés per aprendre per això es realitza: treball per projectes, treball per racons, es dóna molta importància al joc, plàstica, incorporació de les TIC a l'aula ja que ajuden a motivar i a la comprensió, treball cooperatiu.

Un cop acaba la xerrada vam poder veure com treballa els nens a l´escola.
Em va cridar l´atenció com treballen les mestre ja que realitzant petit gups de nens per treallar diferents àreas. Racó d´orinadors, racó de perruquería, racó de contes…
Vaig poder tenir la oportunitat de vuere a nens com treballen en grup o de manera individual amb les pissarres digitals o Pdi´s, els ordinadors... i com estàn aquestes èines integrades en l´educació dels nens.
Una experiéncia molt eriquidora, on vaig gaudir molt vegem com els nens jugaban, es relacionaven, i participaven en totes les activitat proposades pels mestres. He pogut veure el funcionament intern d´una escola, i el sistema de treballar amb les noves tecnologies amb els més petits.

Vídeo de CETEI

diumenge, 15 de novembre del 2009

Windows Movie Market.

El dijous 12/11/09 la porfessora Loles ens va explicar com podem crea un vídeo individual per a gravar el text de comucicació oral i escrita. Tot això amb programa el audacity i posar-li una música de fons i després passar-lo al programa Windows Movie Marker. Tot aquest procés il·lustrarà el que es dirà en el text de comunicació. També va explicar que tenin que fer un vídeo resumint totes les activitats de la setmana blanca.
En primer lloc ens va ensenyar com penjar el power point de les presentacions realitzades.
Aquí teniu els següents pasos per fer-lo.
Dintre del nostre Link anirem a bloc de gestió, allí enllaçarem a la classe "bloc de assignatura" presentacions posat el "Power Point" a la part de les "presentacions" hi ha una link que hem fet a la pàgina web "slideshare" on podem trobar un recollir poower point de moltes persones que pengen.

El primer que en de fer, és crear un compte (ens serveix la conte del gmail) en "signuy", el seu funcionament és bàsic és buscar la nostra presentació buscar en "myslidespace" i quan la tenim publicada ens surt un codi, ho copiem i l'enganxem a l'entrada i així poden veure el nostre bloc.

En segon lloc per realitzar el vídeo, cal anar a multimèdia al mobie marker aquest programa està en tots el Windows. Comencem capturant imatges fitxes, importen les imatges, també podem extreure audio, i importen audio, música.
En de tenir en compte, que poden guadarse de dues maneres, un és arxiu guardar i l'altre poder guadar com projecte de mobie maker. Amb el primer sistema podem obrir-lo sempre que vulguem i editar-lo i amb el segon ho guardem com pel.lícula. Poden guadar en el equip i donarem el format de vídeo. És important crear una carpeta per guardar tot el material que composa les fotos.

Conte de la Laia "la ventafocs"

La Laia, ens ha explican a classe de seminari el conte de la ventafocs, ella per explicar-lo ha portat un mocador i una sabata.

I diu així…

Hi havia una vegada una jove molt bella que no tenia pares, sinó madrastra, una viuda impertinent amb dues filles cada qual més lletja. Era ella la que feia els treballs més durs de la casa, i com els seus vestits estaven sempre tant tacats de cendra, tots l'anomenaven la Ventafocs.

Un dia el Rei d'aquell país va anunciar que anava a fer una gran festa a la que invitava a totes les joves solteres del reialme.

-Tu ventafocs, no hi aniràs - va dir la madrastra - Et quedaràs en casa fregant el terra i preparant el sopar per a quan tornem.

Va arribar el dia del ball i Ventafocs, trista, va veure partir a les seves germanes cap al Palau Reial. Quan es va trobar sola a la cuina no va poder reprimir els seus plors.

- Per que seré tant desgraciada? - va exclamar- De sobte, va aparèixer la seva Fada Madrina.

- No et preocupis - va exclamar la Fada- Tu també podràs anar al ball, però amb una condició, que quan el rellotge de Palau toqui les dotze campanades, hauràs de tornar sens falta.

I tocant-la amb la seva vareta màgica, va transformar el vestit ple de cendra en un meravellós vestit de festa. Un altre toc i va convertir una carbassa en la carrossa més magnifica de tot el reialme, i amb un últim toc, 3 ratolins van quedar convertits en els dos cavalls més bonics del regne i el xofer.

L'arribada de Ventafocs al Palau va causar admiració. A l'entrar a la sala de ball, el Rei va quedar tant pres de la seva bellesa que ballà amb ella tota la nit. Les seves germanastres no la van reconèixer i es preguntaven qui seria aquella jove.

Enmig de tanta felicitat, Ventafocs va sentir al rellotge de palau tocar les dotze.

- Oh Déu meu! Haig d'anar-me'n! - va exclamar -

- Com una exhalació va travessar els saló i va baixar l'escalinata perdent en la seva fugida una sabata, que el Rei recollí enamorat.

Per trobar la bella jove, el Rei va idear un pla. Es casaria amb aquella que pogués calçar-se la sabata. Va enviar els seus heralds a recórrer tot el Regne. Les donzelles de la provaven en va, doncs no n'hi havia una a qui li anés bé la sabata.

Al final van arribar a casa de la Ventafocs, i clar està que les seves germanes no varen poder posar-se la sabata, però quan se'l va posar la Ventafocs, van veure amb gran sorpresa que li anava perfecte.

I així fou com el Príncep es casà amb la jove i visqueren molt feliços.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

dijous, 12 de novembre del 2009

Exposició oral.

Hola a tothom, aquí poder veure el Power Point de la assignatura de comunicació oral i escrita i de Tic

diumenge, 8 de novembre del 2009

Si cercau partitures...

Per tots aquells i aquelles que cercau partitures de cançons infantils per poder fer fitxes per emprar dins l'aula us recomano que visiteu aquesta pàquina.

En la web XTEC. Música trobareu un cibercançoner i també cançons populars i tradicionals a l'escola entre d'altres recursos.

En la web de Prodiemus trobareu molta informació sobre un cançoner de cançons tradicionals catalanes per al professorat, amb text, partitura, arxiu de so, anàlisi musical i propostes interdisciplinàries.

Per a veura la pàgina XTEC. Música feu chip aquí.

Per a veura la pàgina Prodiemus feu clip aquí.

El racó de la música a l´aula

El racó de música ha d’estar en un lloc que no sigui de pas, que permeti la intimitat i la tranquil.litat per poder observar, escoltar i experimentar amb els sons i on es pugui trobar un mínim de concentració.

L’organització d’aquest espai ha de respondre a les edats del grup. Per al grup dels més petits de 18 mesos no cal organització d’un racó, el material pot estar classificat i col.locat en cistelles, posades en prestatgeries, sempre en el mateix lloc, perquè els infants el puguin localitzar fàcilment. També es pot penjar material sonor en les baranes, els penjadors... a l’abast dels infants perquè puguin tocar-lo i utilitzar-lo de manera espontània quan ho desitgin.
A partir dels 18 mesos podem iniciar un petit raconet, amb poc material que anirem ampliant i canviant al ritme dels interessos i les demandes del grup.

Les parets es poden decorar amb: els dibuixos/partitura de la cançó del moment, pósters d’instruments, postals sonores, fotografies dels mateixos infants fent música, xarxes musicals...

No tots els instruments i materials estaran a l’abast de l’infant. És important que l’adult treballi el respecte i la manera de posar-ho en pràctica i que cada cosa tengui el seu lloc.

Què podem aconseguir amb el racó de música i tots els recursos que hi trobam?

-desenvolupar l’atenció
-Fomentar l’autonomia
-assolir els hàbits d’ordre i respecte pels materials
-enfortir llaços afectius
-afavorir el gust per la música
-desenvolupament del sentit de l’oïda
-exercitar la memòria
-exercitar l’expressió oral
-exercitar l’expressió gestual
-experimentar sensacions i emocions
-desenvolupar la motricitat
-assolir nous aprenentatges
-augmentar el coneixement de l’entorn

El paper de l’educadora és molt important ja que és l’organitzadora i qui orienta els infants, sempre partint de l’observació de les seves activitats, encarrilant el treball amb cada un d’ells, potenciant les iniciatives que sorgeixin i fent valorar els materials.
L’educadora serà la persona encarregada de transmetre coneixements, fer-los estimar la música, estar atenta als desitjos i necessitats dels nins, establir una relació afectiva i estimuladora, posar a l’abast material divers per a què els nins vagin descobrint els seus sons, estimular el coneixement del propi cos i les seves possibilitats sonores, fer participar el nen, seleccionar activitats musicals adequades.

dissabte, 7 de novembre del 2009

Per a tots Sants, rics panellets

Ja ha arribat l'època de les castanyes ( la Castanyada) i, amb ella, tots aquells aliments, ingredients i gastronomia que l'emboliquen i que marquen la tradició de les diferents regions espanyoles any rere any. En Catalunya, a més de menjar riques i calentes castanyes, és típic acompanyar-les d'uns petits dolços de diferents sabors que omplin llars i estómacs de grans i petits per a les festes de Tots els Sants (1 de novembre).

Estem parlant dels panellets que, realitzats amb una base de mazapàn, oferixen una enorme varietat gràcies als seus diferents gustos i sabors.

INGREDIENTS DELS PANELLETS

Per obtenir-ne un kilo aproximadament.

Per fer la pasta base:
- 1/2 kg. d'ametlles ratllades
- 1/2 Kg. de sucre
- 1 patata o moniato de 200g (bullits)
- 1 rovell d'ou

Es barregen tots aquest ingredients i tindrem la pasta base.

Amb 150g de pinyons: Es fan boletes, es passen per clara d'ou batuda i s'hi enganxen els pinyons. Amb un pinzell es pinten amb rovell d'ou per donar un color daurat.

Es poden fer amb diversos gustos i formes. Afegint-hi:
- coco ratllat
- cacau en pols
- cafè en pols
- ratlladura de pela de llimona, etc.

Es couen al forn al màxim uns 5/10 minuts.

Aquí podeu veure un vídeo d´una classe de P5 fem rics panellets.

width="425" height="344">

name="movie"

value="http://www.youtube.com/v/7YJssxOh964&hl=es&fs=1&">

Per tots Sants. Les Creences.

Era creença comuna que la nit de Tots Sants les ànimes dels avantpassats retornaven a les cases i els llocs on havien viscut. Fins i tot es precisava l'hora: a partir de les dues de la tarda de la diada de Tots Sants fins a l'endemà a la mateixa hora.

Aquesta idea del retorn dels avantpassats no anava sempre lligada als temors que inspira la mort i els esperits en la nostra cultura i que es veu reflectida en l'existència d'una literatura o un cinema de terror basats en la idea del retorn dels difunts.

Sense afirmar que no existís aquest caràcter terrible, cal apuntar que, en les antigues cultures, els difunts, i especialment els avantpassats, eren considerats com a protectors de la casa, com una mena de petites divinitats familiars en qui confiar. I si en tot cas hi havia alguns moments de l'any en què els esperits podrien ser perillosos, hi havia els corresponents rituals per conjurar-los.

Aquesta idea dels morts-protectors es conserva encara en moltes de les tradicions que han arribat fins a nosaltres. Tradicions com la de posar aquella nit un plat més a taula, o deixar un lloc buit per als familiars difunts; o bé, obrir les portes perquè passin les ànimes, o mirar de no moure massa coses pels racons, convençuts que eren els llocs de la casa on es quedaven les animetes.

Hi ha força costums relacionats amb el foc i les ànimes: posar un llum a la porta de la casa per guiar-les, encendre el foc de la llar perquè s'escalfin, encendre espelmes o llums d'oli -a les habitacions o a la cuina- en record dels difunts...

Es creu que les ànimes que són al purgatori retornen a les cases i si troben bona acollida de part dels seus familiars, van directes al cel, i si no, han de continuar penant.

Hem pogut constatar la pervivència a l'actualitat d'alguns d'aquests costums, sempre a nivell familiar. El que sembla haver desaparegut és el costum d'encendre col.lectives als pobles de muntanya, fogueres que servien també per fer la castanyada.

Altres creences afecten directament als infants. Així, en fer la castanyada, es deia als nens que no es mengessin totes les castanyes perquè si no en deixaven a la nit alguna per a les ànimes, aquestes anirien a la nit a estirar-los pels peus mentre dormissin. Els nens, és clar, preferien deixar-ne alguna als peus del llit -que l'endemà trobaven canviada per un panallet o al plat de servir-les. En algunes poblacions, els infants posaven una castanya en cada graó de l'escala de la casa o pels racons i d'altres resaven un parenostre en menjar-se-les perquè, a la nit, els morts no se'ls enduguessin.

Per Tots Sants.

La tardor és un temps de transició entre l'estiu i l'hivern. És un temps caracteritzat pel canvi en els hàbits i els ritmes de la vida quotidiana.

La festa de Tots Sants determina l'inici del cicle de la terra: després de l'abundor i les collites de l'estiu, ve el repòs, la mort aparent de la natura. Però també és el moment de la sembra, promesa del resorgiment de la vida amb el retorn del bon temps.

Comença el cicle anual de la foscor i el fred; les nits seran més llargues i els dies més curts; la climatologia farà més dura la vida...

Encara que en la nostra societat actual la vida a la ciutat s'allunya i desconnecta dels cicles naturals, la tardor segueix mantenint aquest caire de canvi i d'inici d'un nou cicle: recomencen les activitats culturals i socials, comença el curs escolar, canvia la programació dels mitjans de comunicació... Molta gent retorna, en definitiva, als seus hàbits quotidians després del període "excepcional" de l'estiu

La castanyada

Un dels costums més característics de la diada de Tots Sants és la castanyada. La castanya és un dels productes per excel.lència de la tardor. Fins fa uns anys, la castanyera era un personatge típic que es podia trobar pels carrers dels nostres pobles des dels volts de Tots Sants fins ben aprop de Nadal. Les castanyes es venien torrades, ben calentes i embolicades en paper. Per mesurar la quantitat de castanyes que hom volia adquirir s'utilitzaven torretes de fang.

A l'actualitat, si bé no hi ha castanyeres, a l'època de Tots Sants es poden trobar parades de castanyes torrades en diversos punts de la ciutat, moltes d'elles portades per gent jove, sobretot estudiants, que troben en aquesta activitat la possibilitat d'obtenir uns beneficis econòmics durant uns dies.

A la majoria dels pobles de la comarca del Baix Camp, la gent feia la castanyada a casa seva o al cafè. Menjaven castanyes torrades, procedents dels pobles de les muntanyes de Prades (Prades, Capafonts, Vilanova de Prades...), tot bevent, per acompanyar-les, garnatxa o mistela de casa.

A Prades, anys enrera, després de dinar, un home amb un carro voltava pels carrers del poble i recollia llenya i castanyes per les cases. Al capvespre, encenien una foguera a la plaça amb la llenya que havia arreplegat i, al caliu, torraven les castanyes. La gent se les menjava al voltant de la foguera mentre bevia vi blanc.

A diversos pobles, el dia de Tots Sants, els cafès posaven plats de castanyes i porrons de vi a les taules i la gent feia la castanyada col.lectivament. En algunes ocasions, aquestes castanyes eren procedents d'una capta que s'havia organitzat anteriorment per les cases del poble.

Els costums de captar llenya i sobretot castanyes són característics, com és lògic, dels pobles on es produeixen; perquè, en aquests pobles, la majoria de les cases tenien castanyes pròpies.

A Reus, la castanyada s'havia celebrat el dia dels difunts (2 de novembre), cosa que sembla força sorprenent, perquè a quasi tot arreu es fa el dia abans. Aquest etnòleg explica que els reusencs "menjaven castanyes de Prades, torrades al foc de la llar, i confitura, i per veure, garnatxa. ja tips i vençuts per la son els menuts se n'anaven a dormir, no sense abans haver deixat pels racons un grapadet de castanyes per les animetes dels difunts, que a la nit acudien a recollir-les, deixant en substitució un troç de confitura".

Des de fa uns anys se celebren castanyades populars, a l'aire lliure, amb ball, parades de castanyes, coques, moscatell i altres begudes, i d'altres organitzades per particulars, entitats i associacions, o per les discoteques, que des de fa uns anys ofereixen al seus clients noves versions de la castanyada.

La festa dels morts.

La festa dels morts

Des de temps remots, diferents cultures i civilitzacions, allunyades en la geografia i en el temps, han celebrat, els primers dies del mes que nosaltres anomenem novembre, unafesta dedicada al record i la relació amb els difunts. Les raons d'aquesta coincidència són inherents a la mateixa dinàmica de la majoria de festes del calendari tradicional: el seguiment del cicle natural, el curs vital de la natura i els períodes estacionals de fred/calor, llum/foscor, etc.

Tots Sants, la festa dels morts, ens arriba en un moment clau de l'any, un moment en què la mateixa natura sembla morir. Ha passat el temps de l'abundor, de les collites de l'estiu i de la verema... Les fulles de molts arbres cauen i la terra sembla esmorteïda. És el temps de la sembra; els camps, però, restaran erms fins que amb la primavera retorni la vida. Comença el temps fred i les nits són més llargues. Tot plegat, la idea de la mort es fa present en un període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat com el temps dels difunts.

Sembla que la nostra festa deriva, en concret, de la festa celta dels morts, anomenada Samain o Samhain en els llenguatges gaèlics. El culte als difunts era una part molt important de la religió dels antics celtes, fet encara avui constatable en la riquesa i la varietat de les tradicions folklòriques relacionades amb els morts que conserven els pobles d'arrel cèltica. Per als celtes, l'any estava dividit en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. Els dies del Samain obrien el període d'obscuritat. Eren considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats de l'any, i les terres de l'altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans.

Malgrat la seva cristianització, la festa de Tots Sants ha conservat en el seu costumari tota una sèrie d'elements que corresponen a creences anteriors al cristianisme.

dijous, 5 de novembre del 2009

conte de la Gemma "La caputxeta vermella"

A classe de seminari, he explicat el conte de la caputxeta vermella, per fer-ho em vaig posar un fulard de color vermell damunt del cap, imitant a la caputxeta i un petit cistell on portaba fruita xocolata, caramels, mel…

Hi havia una vegada una nena molt bonica que vivia amb la seva mare. Aquesta li havia fet una capa amb caputxa de color vermell ... i per això tothom la coneixia com a la Caputxeta Vermella. Un dia la mare li va dir a la Caputxeta: “Filla meva, s’han de portar aquests aliments a casa l’àvia: fruites dolces, uns pastissos i uns formatgets. Però ja saps que l’àvia viu al mig del bosc, oi? I ja saps que és molt perillós creuar el bosc perquè hi viu el llop!!

La Caputxeta va respondre: “però mare ... si jo no tinc por de res!!
La mare la va abrigar amb la caputxa vermella i abans que marxés li va dir: “
però no parlis amb ningú i no t’entretinguis ... que no fos cas que vingués el llop

La Caputxeta va agafar el cistell i va emprendre el camí cap a casa l’àvia, pel mig del bosc.
La Caputxeta va començar a agafar floretes que s’anava trobant, a mirar els arbres i les papallones, a quedar-se encantada amb els ocells ... i
de sobte es va trobar amb el llop!! El llop li va preguntar: “On vas nena eixerida?
La Caputxeta, fent-se la valenta, li va dir: “
Vaig a veure a la meva àvia que viu al mig del bosc

El llop va desapareixer com un llamp, i va anar a casa l’àvia de la Caputxeta. En arribar allà va picar a la porta.

Qui és? va dir l'àvia. Soc la Caputxeta vermella, va dir el llop.

Pasa estimada pasa quina il-lusió. Va dir l'ávia.

L'àvia a veure al llop es va ficar a dintre del armari.

El llop es va posar les ulleres de l’àvia, i la còfia, i es va posar a dins el llit, tapat fins el nas, a esperar que arribés la Caputxeta.

Al cap d’una estona, la Caputxeta va entrar a casa la seva àvia i va trobar la porta mig oberta. En veure a la seva àvia al llit ... li va dir:
-
Àvia … quins ulls més grossos que tens!
- Són per a veure't millor Caputxeta - va contestar el llop amb una veu trencada.
-
Àvia … quines orelles més grosses que tens!
- Són per sentir-te millor Caputxeta!
-
Àvia … quines dents més grosses que tens!
- Són per ... … … MENJAR-TE MILLOR!
I pronunciant aquestes paraules el llop va fer un salt del llit i es va tirar a sobre de la Caputxeta, la Caputxeta va començar a cridar.

Molt aprop d'allà hi passava un caçador que, en sentir els crits de la Caputxeta, va decidir anar a veure què passava. Quan va trobar la porta oberta, el llop no s'hi esperava va sortir corren i no va pareixer mai més a molestar a la caputxeta ni a la seva àvia. El caçador va ajudar a sortir de l'armari a l'àvia i va acompanyar a la caputxeta vermella a la seva casa, on va arribar a temps per l´hora del berenar.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.