El divendres a la classe de seminari, la Mariona ens va explicar el conte del flautista de Hamelín.
Fa molt, molt de temps, a la próspera ciutat de Hamelín, va succeïr una cosa molt estranya: un matí, quan el seus satisfets habitants van sortir de les seves cases, varen trobar els carrers envaits per milers de ratolins que rondaven per totes bandes, devorant, insaciables, el gra dels seus graners i el menjar dels seus rebosts.
Ningú acabava de comprendre la causa d'aquesta invasió,i el que era encara pitjor, ningú sabia que fer per tal d'acabar amb aquesta plaga tant irritant.
Per més que pretenguessin exterminar-los o, al menys, foragitar-los, semblava que cada vegada venien més i més ratolins a la ciutat. Tal era el nombre de ratolins que, dia rere dia, s'apoderaven dels carrers i les cases, tant que fins i tot els mateixos gats fugien espantats.
Davant la gravetat de la situació, els prohomes de la ciutat, que veien perillar les seves riqueses per la voracitat dels ratolins, van convocar el Consell i digueren: "Donarem cent monedes d'or a qui ens lliuri dels ratolins".
Al cap de poc es va presentar davant seu un flautista taciturn, alt i desgarbat, a qui ningú havia vist mai abans, i els digué: "La recompensa serà meva. Aquesta nit no quedarà ni un sol ratolí a Hamelín".
Dit això, va començar a passejar pels carrers i, mentre passejava, tocava amb la seva flauta una meravellosa melodia que encantava els ratolins, que sortint dels seus amagatalls seguien encantats les passes del flautista que tocava incansable la seva flauta.
I així, caminant i tocant, els portà a un lloc molt llunyà, tant que des d'allà ni tan sols es veien els murs de la ciutat.
Per aquell lloc passava un riu cabdalós i, a l'intentar creuar-lo el riu per seguir el flautista, tots els ratolins van morir ofegats.
Els hamelinesos, al veure's per fi lliures de les voraces tropes de ratolins, van respirar alleujats. Ja tranquils i satisfets, van tornar als seus pròspers negocis, i tant contents estaven que organitzaren una gran festa per a celebrar el feliç desenllaç, menjant excel·lents viandes i ballant fins molt entrada la nit.
Al matí següent, el flautista es va presentar davant el Consell i reclamà als prohomes de la ciutat les cent monedes d'or promeses com a recompensa. Peró aquests, deslliurats ja del seu problema i cecs per la seva cobdícia, li van contestar : "Ves-te'n de la nostra ciutat! O potser et pensaves que pagaríem tant d'or per tant poca cosa com per tocar la flauta?".
I dit això, els prohomes del Consell d'Hamelín li donaren l'esquena esclatant a riure.
Furiós per l'avarícia i l'ingratitud dels hamelinesos, el flautista, al igual que féu el dia anterior, va començar a tocar una dolcíssima melodia una i altra vegada, insistentment.
Però aquesta vegada no eren els ratolins qui el seguien, si no els nens de la ciutat, els quals, hipnotitzats per aquell so meravellós, anaven darrera de les passes de l'estrany músic.
Agafats de la mà i somrients, formaven una gran filera, sorda als precs i crits dels seus pares que, en va, entre plors de desesperació, intentaven impedir que seguissin al flautista.
Res aconseguiren i el flautista se'ls endugué lluny, ben lluny, tant lluny que ningú sabia on, i els nens, a l'igual que els ratolins, mai més tornaren.
A la ciutat, només hi quedaren els seus opulents habitants i els seus rebostos plens i ben proveïts de viandes, protegides per les seves sòlides muralles i un immens mantell de silenci i tristesa.
I això fou el que succeí fa molts, molts anys, en aquesta deserta i buida ciutat d'Hamelín, on, per mès que busqueu, mai hi trobareu ni un ratolí ni un nen.
I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.
